Al castell de Burriac des d'Argentona
Punt d'inici: Plaça de l'església de Sant Julià d'Argentona
Accés: a Argentona hi podem arribar per la carretera C-1415c, coneguda com a carretera de Parpers, que uneix Mataró i Granollers, o per l'autopista B-40, que uneix igualment el Vallès Oriental i el Maresme. Podeu apropar-vos-hi amb transport públic. Consulteu al telèfon 012.
Longitud: 10 km
Desnivell: 140 m
Durada: 2h 30 min
Dificultat: mitja
Aquest itinerari presenta una de les diverses ascensions que es poden fer al castell de Burriac, en aquest cas des d'Argentona. El castell de Burriac, potser per l'emplaçament que ocupa i per la seva dilatada història, s'ha convertit en un del monuments més emblemàtics de la comarca.
L'interès d'aquesta excursió es completa amb una aproximació a l'antic ofici del carboners i amb l'ascensió al cim de la Feu, un mirador privilegiat des d'on s'observen rapinyaires i altres aus que volen de camí o de retorn de la seva migració a l'Àfrica. En cas que estigueu interessats en aquesta observació, és del tot recomanable portar uns prismàtics i una guia d'ocells per poder reconèixe'ls.
Sortim de la plaça de l'església parroquial de Sant Julià, un edifici en estil gòtic tardà de la primera meitat del s. XVI que el 1897 fou restaurada pel conegut arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
Des d'aquí prenem el carrer Lladó de Dalt i trenquem a l'esquerra pel de Josep Soler, on hi ha la Font del Lladó i des d'on podem contemplar ja la imatge del castell de Burriac dalt del cim del mateix nom.
Arribats a una placeta, seguim pel carrer Baró de Viver, on s'aixequen alguns edificis destacats que a la darreria del s. XIX alguns barcelonins benestants feren construir-s'hi com a residència d'estiueig.
A la plaça del Pi podem contemplar un pi pinyer declarat arbre monumental. Des d'aquí agafem el passeig Gallifa Bellot i seguidament el de Burriac. Seguim per aquesta via sense agafar el camí que mor a la pedrera de la Feu i continuem caminant pel carrer d'una urbanització.
Després de passar per un petit alzinar, el camí travessa un torrent sec i una mica més endavant -després dels corriols que baixen a la font de l'Esquirol i la de l'Esquirolet- arribem a una bifurcació. El camí de la dreta porta a la font del Ferro, mentre que el nostre, el de l'esquerra es dirigeix al turó de Burriac.
A partir d'aquí el camí permet descobrir també, a mà dreta, el vessant de solell del turó dels Cirers o la Feu, molt afectat al llarg dels segles per l'extracció de llenya i carbó. Aquesta zona per on caminem, de sòl granític, es veu molt afectada per l'erosió, com demostren els grans xaragalls que la solquen.
La pujada té lloc entre brolles de brucs i romaní i entre boscos mixtos de pi -bàsicament pinyer, però també bord o blanc- i alzina, amb algun roure i cirere d'arboç. També hi trobem el llentiscle, el marfull, el lligabosc, l'aritjol, la farigola...
Després d'una forta pujada amb ziga-zagues, arribem al coll de Codera, des d'on s'obté una bona vista del poble de Cabrera i del litoral. Reprenem la caminada per el mateix camí i passem per un indret ombrívol d'alzines i roures.
Just després, a mà esquerra, surt un camí que s'enfila cap al castell. Aquesta pista presenta un pendent realment dur. Qui ho desitgi, pot anar a pujar per algun dels corriols, més agosarats però ben bonics, que comencen pocs metres més endavant, en un fals coll on hi ha el monòlit de Burriac. Aquest monument commemora el 500 aniversari de l'alliberament del jou feudal dels pobles de la Baronia del Maresme. El corriol més habitual surt per la dreta del replà, mirant cap a mar.
Arribats a les runes del castell, anem rodejant-les cap a la dreta fins a trobar la porta d'accés a aquest recinte fortificat que és a la vegada una magnífica atalaia oberta als quatre vents.
El turó de Burriac i la seva història
Les restes de presència humana al turó de Burriac es remonten a l'època ibèrica, a partir del s. VI aC. Als vessants meridionals del turó es conserven importants les restes d'un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya, amb una extensió d'unes 20 ha. Sembla que la part més alta fou destruïda en construïr-se posteriorment el castell. Els historiadors creuen que aquest poblat correspon a l'antiga ciutat d'Ílduro, un important nucli que encunyà moneda ibèrica i que precedí la ciutat romana d'Iluro, l'actual Mataró.
Entre aquestes restes d'època ibèrica resten panys de la muralla, que en alguns indrets sobrepassaven els dos metres de gruix, així com restes d'habitatges i sitges. Sembla que el poblat visqué el moment més florent de la cultura ibèrica, entre els segles VI i IV aC, i la seva existència s'allargà fins al s. III aC.
Posteriorment, ja durant l'ocupació romana del nostre país, sembla que al cim del turó s'establí un petit fortí militar romà, com a punt de guaita per controlar la costa, la serralada i la riera d'Argentona, per on circulava la via Sèrgia. Aquesta via de comunicació unia les terres costaneres amb les de l'interior i era utilitzada pels romans per comerciar amb el vi, l'oli i els minerals i la fusta que s'extreien de la serralada.
La següent època on es té constància de l'ocupació del turó és al s. XI, quan la documentació parla del castell, aleshores conegut com a castell de Sant Vicenç, pertanyent als comtes de Barcelona. Del s. XII és la capella dedicada al mateix sant, de la qual resten ruïnes del s. XV, quan tingué lloc la reforma i ampliació més gran del recinte.
Del castell medieval, aixecat al cim del turó cònic, només es coneix la planta baixa. A la part superior, en el recinte sobirà, hi havia la capella, la sala d'armes i els habitatges i al seu costat s'aixeca la torre mestra; més avall, al recinte jussà, hi havia les sitges i restes d'altres dependències. Una bona part de les construccions conservades són dels ss. XII i XIII.
De retorn al monòlit, seguim uns 50 m més fins arribar al segon revolt, on prenem, a mà dreta, un torrent que fa de corriol. De seguida trobem un nou camí davant nostre, que seguim a mà esquerra, cap amunt. El camí es torna pedregós i passa a la vessant obaga. Hi ha algun punt on, des d'unes roques, obtenim una magnífica vista de la vall d'Argentona.
Seguim el camí per aquest indret on antigament treballaven els carboners i, finalment, arribem fins a dalt la Feu, punt i final del nostre itinerari.
